Hi ha dies en què el cos pesa més que l’ànima. Dies de dolor, de dependència, de sortir de casa només quan és estrictament necessari. Dies en què el pensament pot arribar a llocs foscos.
Aquell dia, una persona gran, molt castigada per la salut —un 75% de discapacitat— i per una rutina de vint pastilles diàries que no sempre donen consol, va pensar com deixar de patir per sempre. Ell sabia que, com li havia advertit el metge, una dosis més alta d’aquells fàrmacs podia ser letal. I, cansat i deprimit, no s’ho va repensar gaire més.
A la cuina, mentre anava a buscar aigua per fer una bogeria, va deixar les pastilles damunt d’uns fulls. Però no eren uns papers qualsevols: eren l’esborrany d’un llibre de Joaquín Romero.
Quan va tornar amb l’aigua, va agafar les pastilles. I just llavors, sense buscar-ho, els ulls van anar a raure sobre una escena concreta del text: un moment de febre molt alta, un cos que no respon, i la indicació senzilla del metge —aigua freda— que permet recuperar la mobilitat i explicar després el que havia passat.
Aquell contacte inesperat amb el text va fer el seu efecte. No sap ben bé per què. Però alguna cosa es va ordenar per dins. Va guardar les pastilles. Va tornar a sentir el cap clar. I, fins i tot, li van venir ganes de fer una mica de màgia —una afició que sempre li ha agradat.
La resta del dia va transcórrer amb una calma nova.
Com si algú, sense saber-ho, li hagués fet un petit favor.
Barcelona, febrer 2026