M’ha costat molt escriure un testimoni, encara que el conec des que teníem 18 o 19 anys (ell tenia un any més que jo), ja que penso que tothom que l’hagi tractat ha vist el mateix que jo: la manera impressionant natural i serè d’afrontar la malaltia degenerativa. Una serenitat que li permetia preveure situacions per aprofitar-les com a ocasions per santificar-se i parlar de Déu –la seva gran passió– a molta gent. I sempre amb la il·lusió de treballar amb la màxima perfecció, en les limitacions.
Recordo que li agradava molt que anéssim a veure amb amics. I el que més impressionava era la capacitat d’estimar, d’estimar Déu i els altres. Tenia set de conèixer gent i acostar-los a Déu. Per això molts ens aprofitàvem i li portàvem “casos difícils”: amics amb poca fe, amb una vida frívola, amb una situació desesperada… i recordo que sempre sortien molt “tocats”: el Joaquín era un revulsiu d’entusiasme.
Del seu caràcter, cridava molt l’atenció el sentit de l’humor una mica càustic. Una ironia constant, simpàtica, que impedia caure en un ambient de “dolça compassió”. De manera que si anaves a veure’l amb la intenció de fer-li companyia i donar-li consol, aviat notaves que feia girar la conversa al teu voltant i et senties amablement però efectivament exigit a procurar millorar a la teva vida oa la teva feina. No parlava de si mateix o de la malaltia si no era per intentar ajudar-te a reflexionar.
Un record que tinc de la seva última època, quan s’estava quedant sense veu i parlava molt baixet –no per això se li anaven les ganes de parlar– és que em costava molt sentir-lo i li havia de fer repetir el que deia apropant l’orella als seus llavis. Aleshores em deia: “Rubèn, t’estàs tornant sord”. Després em va preguntar per una de les preocupacions que li rondava darrerament: “I quan em quedi sense veu… com podré continuar fent apostolat?”. No vaig saber què dir-li. Li agradava fer preguntes per fer-nos pensar. Eren coses que tenia molt meditades. De fet, alguna vegada li havia sentit a dir que continuaria sentint-se útil mentre pogués continuar resant i somrient.
L’últim dia que el vaig veure va ser a principis d’abril del 2018, després d’un accident a casa de la meva germana i el meu cunyat, arran del qual havia mort la seva filla de 4 anys, Mar. Els vaig portar a veure el Joaquín perquè els animés i resés per ells. Un altre cas difícil. En aquell moment estava malament, amb febre i ja no podia parlar res. Els va escoltar, els va mirar amb amor, els va somriure i, estic cert, va resar. Vam deixar una foto de la nena als peus del llit, on tenia una pantalla. Quan va morir em van enviar una foto d’aquella pantalla que tenia davant dels ulls: hi havia un crucifix, una imatge de la Mare de Déu de la Xina, una foto del Pare i el recordatori de Mar.
Penso que el Joaquín és sant, que és al Cel i que caldria incoar el seu procés de beatificació, ja que seria de gran ajuda per a moltes persones.
Mn. Rubèn Mestre Andrés, sacerdot
Castelldefels
8 de gener de 2025