Vaig conèixer a el Joaquín pels volts dels anys 80, en mitjans de formació de l’Obra. Vam coincidir en moltes convivències i cursos de recés. Destacava sempre el seu somriure i el seu esperit de servei. Encara que he de dir que en aquells anys no em queia especialment bé: érem tan diferents!

A finals dels 80 va arribar a Brafa, on jo hi era.

Es va fer càrrec del club juvenil, i la primera cosa que recordo són uns armaris amb vidres i calefacció, tot perfecte, per a una activitat de biologia. Ho va fer ell, ho va dissenyar, ho va deixar com si s’hagués comprat. Una passada. Va començar a guanyar-me.

Se li acudien idees peregrines amb què era capaç d’animar els nois del club, i a la resta.

I es notava que era una persona molt pietosa.

A l’estiu del 91 vaig saber de la seva malaltia. Ràpidament ho vam saber tots, mai no ho va intentar dissimular, i demanava ajuda amb un somriure i una humilitat encantadores.

La seva rialla era contagiosa. Vaig tenir oportunitat d’anar a estar amb ell a casa dels seus pares, alguna tarda en què tenia un brot i no podia sortir. Eren visites de les que sorties tocat.

Em va guanyar del tot.

Recordo una trucada que em continua fent saltar les llàgrimes. Ja no estava a Brafa, a la meva mare li van diagnosticar un tumor cerebral, un dia de l’any 96 i em va trucar: “Edu, tinc un brot, sóc a l’Hospital. Ofereixo aquests dolors per la curació de la teva mare”.

Com per no guanyar-me, per golejada!

Vam poder compartir molts moments amb ell, la seva mare i la meva dona. Mai no em va retreure res, sempre amb un somriure em deia que necessitava que l’encomanés.

Quan em vaig comprar el pis, abans de casar-me, li vaig demanar si em podia venir a fer els plànols, i per descomptat que ho va fer. Ja anava amb cadira de rodes. Encara conservo aquest plànol.

Li vaig dir que no podia ser que no vingués al meu casament, i va venir. No hi havia 3 d’agost en què no rebés una trucada seva dient que ens encomanava a l’aniversari del nostre casament.

El vaig seguir visitant alguna vegada més, a casa seva. Eren visites que eixamplaven l’ànima. Al mateix temps que el seu cos es deteriorava, la seva ànima creixia i t’adonaves que eres davant d’un sant.

Eduardo Méndez
Barcelona
25 de gener de 2025