En Joaquim ha estat la primera persona que he vist consumir-se a poc a poc i afrontar la mort cara a cara.

Començaré dient que, per a mi –i diria que a molts ens passa igual–, el pitjor dia de la setmana sempre ha estat el dilluns. Tot i això, en Joaquim em va ajudar a tornar a casa content aquest dia.

No sé ben bé com explicar tot el que m’ha ajudat… Podria parlar de la seva tossuderia amb els temes que l’apassionaven, de la seva determinació per afrontar els problemes del dia a dia… o de tantes altres coses que m’han estat molt útils a nivell professional.

Tenia una confiança absoluta amb els amics. No dubtava mai de la paraula de cap d’ells. Recordo una vegada que el vaig anar a veure amb una persona que pensava que el podia ajudar. La situació va acabar sent una mica kafkiana. En Joaquín li va dir que l’havia rebut perquè venia amb mi, i ell confiava plenament en tots els seus amics.

Així era. Però, per sobre de tot, destacaria el seu somriure. Sempre el vaig veure somriure. Els darrers anys se’l veia literalment exhaust, com si li haguessin passat quaranta apisonadores pel damunt. D’aquells dies, recordo la seva cara absolutament consumida; es transparentava un cansament immens, però mai no va perdre el somriure.

Anys abans, quan encara m’atendia al seu saló i podia parlar amb normalitat, li preguntava sovint com portava el dolor. En aquell temps estava “relativament bé”. Em deia que el que més el preocupava era el dia que no pogués parlar, perquè no sabia com ho afrontaria. Però després s’hi va adaptar amb molta naturalitat. En els últims anys, ja postrat al llit i gairebé sense poder comunicar-se, em venia al cap com de malament ho passava quan encara “estava bé”, i pensava: “Imagina’t ara com ho estarà vivint…”. Però, el malparit, seguia amb aquell somriure.

Jo em moc en moto per Barcelona. Un dia, en arribar, li vaig explicar, amb naturalitat, que estava emprenyat perquè m’havia mullat (plovia). Cal posar-ho en context: arribo, el saludo, em moc per tota l’habitació, deixo el casc d’un costat, l’impermeable de l’altre, cara de pocs amics perquè se m’han xopat les sabates, el miro, ell em mira i somriu… Ja no podia parlar, i jo li verbalitzo: “Ho veus, Joaquim? Jo emprenyat perquè m’he mullat, i tu aquí, fet pols al llit, amb un somriure… Buf!”

Per a mi, tots aquests anys han estat una escola de vida gràcies al seu testimoni. Els embolics del dia a dia, la feina, l’estrès, els problemes de tota mena, quedaven immediatament relativitzats només d’imaginar-me’l allà, al seu llit.

Un any em vaig trencar els lligaments creuats del genoll, i vaig passar més d’un any amb molèsties i demanant ajuda per tot. Jo, que soc bastant sobrat… L’ego se’m ressentia per no poder espavilar-me sol. Llavors pensava en ell i en com afrontava la seva situació, i de seguida tot quedava relativitzat.

Hi insisteixo: quan encara “estava bé” i podia parlar, jo li preguntava sovint pel dolor. Per a mi, una persona sana, no semblava que ho passés tan malament; simplement, no es podia moure. Però ell m’explicava les nits sense dormir, el cansament… No defugia mai les preguntes, me’n parlava amb detall, sense estalviar-me res. A vegades, mentre parlàvem, li venien rampes, espasmes a les cames… I sempre, aquell somriure.

Era un gran tipus, profundament empàtic i molt professional. Ho tenia tot anotat a l’ordinador.

Al final del dia, feia l’examen de consciència i jo li obria el Word, ampliant el text perquè el pogués llegir. No crec que faci res dolent si explico la part que més em va impressionar. No era per llegir-la jo, era per a ell, però intentava memoritzar un fragment que es deia a si mateix. Deia alguna cosa així: «La teva fortalesa és prestada. Per tant, pots aguantar això i molt més; i tu, a callar».

Tot eren inconvenients: la màscara d’aire, les persones que, tot volent ajudar, li la col·locàvem malament, la incomoditat d’estar inclinat al llit giratori… i jo, sense adonar-me’n. Ell no es queixava. I es despertava cada dia sabent que no hi hauria cap millora, sinó que potser l’endemà seria una mica pitjor. I, tot i això, aquell somriure.

Tot el seu sofriment, bolcat en corredimir.

Mai, fins al dia que se’n va anar al cel, havia entès del tot aquelles frases que apareixen en les oracions per a devocions privades: «Va viure amb heroïcitat les virtuts cristianes i va morir amb fama de santedat».

Ara ho entenc.

Pedro Rodríguez
Barcelona, abril 2025