Vaig conèixer el Joaquín gràcies a un amic comú amb qui treballo. Ell m’havia parlat moltes vegades d’ell, de com vivia la seva malaltia i de com era d’edificant per a tots tractar amb ell; per això em va animar que un dia anés a visitar-lo a casa seva juntament amb la meva dona Irene i els meus fills.

No recordo exactament la data, encara que va ser el 2017, poc abans que el seu llavors ja greu estat impedís les visites. De fet ens vam trobar amb un home cansat, limitadíssim de moviments i molt conscient d’estar a la recta final de la seva vida a la terra. Però també ens vam trobar amb un home que somreia constantment, que s’interessava per tots nosaltres –el visitàvem la Irene i jo i difernts dels nostres sis fills; tot just cabíem al saló de casa seva– i que preguntava amb viu interès pels projectes de tots nosaltres.

Satisfeta la seva curiositat, esquitxada en cada cas per un “resaré per això teu” o un “l’encomano”, va arribar després el moment de parlar “del que és seu”; però “el seu” no era la seva malaltia com tots pensàvem sinó “els seus projectes”, uns projectes que no tenien sostre. El fet d’estar postrat en una butaca articulada no el frenava; era una persona plena d’inquietuds i, és clar, molt proper a Déu.

L’única cosa que “alentia el ritme” al Joaquín era l’esgotament físic, que augmentava en parlar. Tot i això ell no perdia l’oportunitat de comptar als seus visitants –nosaltres, en aquest cas– les noves idees sobre un llit ergonòmic, o la xarxa de contactes amb persones amb escassa o nul·la mobilitat que havia teixit per donar-los alè i assessorament humà i espiritual. El Joaquín havia de fer un esforç conscient a cada respiració, i això li llastrava a l’hora de parlar; volia dir-ne més, però no podia. El Rafa, que exercia d’amfitrió, era les mans i, de vegades, la veu del Joaquín. A l’afecte i atenció que el Rafa li prodigava, el Joaquín corresponia dòcil, agraït, mai queixós. I es deixava fer, humilment, amb molta pau, fins i tot quan el Rafa li havia de dir que descansés i que, per recuperar-se, deixés de parlar una estoneta. Això ens va impressionar a tots.

La Irene li havia preparat un deliciós flam, un menjar fàcil d’empassar (i deliciós); ens vam adonar de fins a quin punt el Joaquín estava malalt quan no va voler ni tan sols tastar-lo, i el vam ficar a la seva nevera “per si més tard…”. Ens va agrair el detall i, com oferint aquella renúncia seva (l’enèsima de la seva vida), es va oblidar del flam i ens va tornar a parlar, aquesta vegada sobre les seves idees sobre un altre llibre que volia escriure “quan no estigués tan cansat”.

Perquè el Joaquín es cansava més i més i constantment necessitava canviar de posició. I per això la nostra trobada amb ell va ser breu –uns 30 minuts– encara que suficient per sortir-ne amb la certesa d’haver conegut un home sant.

Abans d’acomiadar-nos ens va sacsejar una vegada més amb una petició: “Digueu-me cadascú una cosa que vulgueu que ofereixi; aprofiteu”. I es va disposar a escriure amb el teclat adaptat la nostra llista de peticions. Ens va costar, en part per allò directe de l’encàrrec, en part perquè alguns desitjos nostres eren íntims i personals. Però érem conscients que, com ell ens havia dit, calia “aprofitar” l’oportunitat de donar “encàrrecs” a aquest intercessor que ens mirava somrient des del llit. Vam quedar que els li enviaríem per correu electrònic, personalment; i així ho vam fer.

No el vam poder visitar mai més; el seu estat va empitjorar fins a fer impossibles trobades com la nostra. De fet fins i tot es va truncar de seguida la incipient relació epistolar que havia sorgit d’aquells encàrrecs.

Agraïm al Rafa la seva insistència a tenir aquesta entrevista, i a Déu l’oportunitat d’haver pogut conèixer el Joaquín, potser sent dels últims a “gaudir” de la seva edificant malaltia. Perquè, per descomptat, va ser per a nosaltres –i és per a tots– un exemple de santificació en allò extraordinari de la seva vida ordinària; la seva acceptació del patiment físic ens va captivar: només lamentava no poder fer més amb el seu pobre cos, però no es quedava en la queixa sinó que buscava incessantment la manera de fer el salt al dolor, recolzat en artefactes informàtics, invents (alguns propis) per aconseguir la millor postura, cosa que li permetés “esprémer-se” més per arribar a més gent, a més ànimes. El Joaquín va convertir la seva malaltia en un regal: va forjar la seva vida de santedat i va mostrar a molts –com a nosaltres aquell dia inoblidable– el preciós camí que es pot caminar si caminem confiats en l’amor de Déu, donant-li la mà, sense por de res. Al costat d’Ell no cal témer el camí; cal trepitjar aquest camí amb fermesa, aplanant el que altres trepitjaran després. Això ens va mostrar Joaquín en tan sols mitja hora; perquè ell feia això. Era així: sant.

Joaquim M Carreras i Parera
Terrassa, Barcelona
11 de setembre de 2023