Els meus primers records amb en Joaquín es remunten a quan tots dos teníem 16 anys, als partits de futbol del Club Pàdua, al camp de les Àguiles. Més endavant vam perdre una mica el contacte, fins que el vam recuperar gràcies a un amic comú, en Jaume Solà.

La Susana i jo recordem amb un afecte especial les primeres Romeries del mes de maig, organitzades per en Joaquín amb els seus amics més propers. Ens sentim orgullosos d’haver estat els primers que hi vam anar. Ell ens animava a portar-hi amics, i també que els nostres fills hi convidessin els seus. Vam començar al Santuari de la Mare de Déu del Vinyet, a Sitges (Barcelona), un temple amb arrels medievals i edifici del segle XVIII.

Després del romiatge solíem dinar en una torre que li deixava el seu pare. Amb els anys, aquests romiatges van anar creixent i reunint cada vegada més famílies. Més endavant les vam traslladar a l’Escola Esportiva Brafa, que oferia més comoditats: era més a prop, tenia molt d’espai per aparcar i permetia moure’s amb tranquil·litat. Els més petits jugaven a pler i tenien el costum tan bonic de buscar flors per oferir-les a la Mare de Déu.

Cridava l’atenció la delicadesa amb què en Joaquín tractava cada nen, sempre d’una manera molt personal. Els nens se sentien estimats i el veien com un amic. També demanava ajuda amb una naturalitat desarmant: que li tallessin el menjar a trossets o que l’ajudessin a menjar. Més endavant, quan ja no tenia força ni per aixecar el got, també ho demanava sense donar-hi importància, amb la mateixa senzillesa de sempre.

Durant un temps, els dimarts dinàvem junts a casa seva. Al menjador d’invitats, molt ben disposat, parlàvem de tot una mica, i ell sempre trobava el moment per proposar-me metes altes. Quan parlava era exigent, però alhora profundament afectuós.

Els nostres fills recorden molt els seus “pactes xinesos” i les seves trucades per felicitar-los pels aniversaris. La nostra filla Maria, per exemple, estudiava Psicologia. Un dia em va explicar que en Joaquín va tenir amb ella una conversa preciosa sobre la importància de tenir cura de les persones malaltes.

Quan li preguntàvem “com estàs?”, la seva resposta sempre em sorprenia:

—El meu, no és res comparat amb el teu.

Ell sí que estava malament, però mai no es donava importància.

Durant un temps li van receptar exercicis de respiració. Quan era amb nosaltres, a vegades volia fer-los. Cada exercici durava més o menys el mateix que resar una avemaria. Així que, en lloc de demanar un cronòmetre, va trobar una solució molt seva: mentre ell feia l’exercici, nosaltres fèiem de cronòmetre resant avemaríes.

L’empresa de domòtica que va muntar no tenia ànim de lucre. El seu objectiu era ajudar altres persones malaltes a ser més autònomes i cobrir les seves despeses. Per ell, els clients no eren clients, sinó malalts als quals intentava ajudar. Recordo que un d’ells li va dir que es volia suïcidar. En Joaquín li va donar un sentit transcendent que el va ajudar a continuar vivint.

Quan esperàvem el nostre cinquè fill, devia veure’ns nerviosos i vam quedar amb ell. La seva conversa ens va encomanar serenor.

—A vosaltres, el cinquè; i a mi, el meu cinquè germà, que ha estat qui més m’ha ajudat durant tota la malaltia i en la posada en marxa d’un projecte molt ambiciós.

Amb poques paraules ens convidava a confiar en Déu.

No tenim cap dubte que el nostre amic Joaquín és avui al Cel, intercedint per nosaltres.

Víctor Infiesta Ramoneda y Susana Ares Cereceda
Sant Cugat, octubre 2025