No vaig tenir l’honor de conèixer-lo tot el que m’hauria agradat. Tinc només un record vague de farà uns 15 anys (jo en tenia 16). Vaig anar una tarda a casa seva, amb el Quim, que coneixia l’escola. En Quim ja m’havia posat una mica al corrent de la seva situació: per això el vaig anar a veure amb molts dubtes existencials i amb moltes ganes de poder-ne aprendre, ja que mai havia tractat algú que es trobés en una situació semblant.

La meva primera impressió, en veure’l cara a cara, em va commoure moltíssim. I va ser el seu gran somriure que, a més a més, va mantenir durant tota la xerrada que vam tenir. Es va mostrar tota l’estona somrient, donant-me un gran exemple de com portar la seva malaltia, a la qual es referia com el seu “convidat imprevist” (com indica el llibre): que fort!

Sobre el contingut de la xerrada, em va comentar que el seu director espiritual (després del diagnòstic) li havia dit que ara tenia una doble vocació: ja no només era la d’agregat de l’Opus Dei –buscant la santedat, lògicament–, sinó que ara també havia de ser sant per mitjà de l’oferiment, de l’holocaust del seu cos. És a dir, tenia la missió específica de redimir el proïsme (la humanitat) a través de l’oferiment diari de tots els dolors i els malestars possibles fruit de la seva malaltia.

Una altra cosa que recordo és que li vaig preguntar si havia pensat a suïcidar-se veient-se així. I la seva resposta em va deixar fins i tot més sorprès a mi, que la pregunta que jo li vaig fer. Em va dir que ho havia pensat sovint. Ja anant pel carrer, o al mateix metro. Fins i tot havia imaginat com: tirant-se a la via quan passés el metro.

Però em va dir que això seria fàcil, significaria rendir-se. I d’aquesta manera estaria llençant per la borda tot el pla que tenia Déu envers ell. Sense oblidar que és immoral el suïcidi.

A més, com vaig poder apreciar, ell a aquelles altures, ja havia arribat a estimar la seva malaltia ia treure-li el màxim profit que podia…, sabent que qualsevol dia moriria (podia ser demà, en mesos o en un parell d’anys) i que, per fi, es podria reunir amb Déu a la glòria de l’eternitat.

Tinc el convenciment que és una persona santa.

Eduard Mata Grau
Seminarista
Barcelona, junio 2025